ELS BABAUS ÚTILS.          Per Josep Trinxeria (immer75@gmail.com)
En resposta a M. Delgado, professor de la UB. (1)

“[…] La identitat no és altra cosa que un sentiment d’adscripció al que no té perquè correspondre’l cap contingut.” Manuel Delgado. (2)

Fa ja algunes setmanes sentíem a dir, de la mà del Sr. Delgado, frases com la que encapçala aquest article. La crítica envers aquestes afirmacions i les implicacions que aquestes crítiques tenen per al nacionalisme és el que intentem posar de relleu en els paràgrafs que venen a continuació.
Intentarem, doncs, tot seguit, posar de relleu falsedats i debilitats, al nostre criteri, de les posicions multi-culturalistes, intentant fer-ne evident l’alta càrrega d’incoherència discursiva i irresponsabilitat social que comporten.
Com dèiem, fem referència sobretot a articles del Sr. Delgado recentment apareguts (3), en tant que el professor de la UB ha destacat tant en la defensa d’aquestes posicions, com en una certa bel·ligerància contra les posicions nacionalistes. El citat professor de la UB ha destacat en les darreres setmanes, sobretot arran de la mort d’Heribert Barrera (RIP) i el debat al voltant de la seva trajectòria política, com a persona que ha denunciat cert nacionalisme com a “catalanisme racista / nacionalisme essencialista / nacionalisme racista”, entre d’altres qualificatius, en les seves paraules. No entrarem aquí a debatre el que va dir o no va dir el Sr. Barrera, ni la certesa o no de les seves afirmacions. Pretenem, per contra, fer una limitada dissecció dels arguments que el Sr. Delgado i d’altres utilitzen per tal de desacreditar el nacionalisme o el que ells venen a dir que és cert corrent del nacionalisme.
En primer lloc, analitzem l’afirmació que es produeix amb la frase citada, i que suposa un bon exemple de les posicions ideològiques que hi ha darrera l’argumentació que sosté que el nacionalisme, si vol ser considerat com a moralment acceptable i “bo”, ha de desposseir-se de tota, o quasi tota, defensa d’elements genuïns i autèntics, per a abraçar cert universalisme i, diguem-ne, humanisme. Es ve a dir que cal que la identitat no sigui un conjunt tancat, definit, de trets, si no es vol caure en l’exclusivisme. O essent encara més estrictes amb el sentit de la frase: no existeix cap ‘identitat’, ja que aquesta ve a ser definida per qui decideix formar part d’un determinat col·lectiu humà. Relativisme, ras i curt.
S’argumenta, d’alguna manera, que tot nacionalisme que vulgui ser considerat acceptable sota aquest prisma cal que deixi ben clar que és ‘obert’, no-essencialista i sobretot ‘tolerant’: que abraci posicions de cert relativisme cultural i, per tant, de cert multi-culturalisme (som conscients que aquests termes s’utilitzen a manca d’una millor denominació, o a manca d’una pròpia identificació per part dels autors que defensen aquestes posicions. Potser també es podria englobar el conjunt de posicions al·ludides sota la denominació de “marxisme cultural”).
Per tant, en base a aquest “exclusivisme”, el Sr. Deglado ve a “alertar” de certs riscos sobre el nacionalisme català, respecte al fet que aquest pugui derivar en certs comportaments en podríem dir “supremacistes” (fet que és cert, però no menys cert per a qualsevol altra ideologia política), és a dir, derivar en defensar posicions imperialistes, racistes, etc. El perquè d’aquest temor dels ‘multi-culturalistes’ envers admetre l’existència d’elements originals i exclusius en certes cultures (en aquest cas, la catalana, tot sigui dit, sempre tant sospitosa de tots els mals) no s’ha de cercar, al nostre entendre, en cap formulació teòrica més o menys encertada. Aquest temor, per contra, és conseqüència de l’adopció de posicions maniqueistes: el que es deriva de la interpretació marxista de la realitat formada entre “bons i dolents”, sense cap terme intermig, i d’entre els bons, l’anomenat “subjecte revolucionari”. Així, el marxisme (i sobretot l’Escola de Frankfurt), sempre ha necessitat un ‘subjecte revolucionari’, i actualment l’ha trobat en l’immigrant. Per tal que la justificació de la immigració quedi, doncs, completa, s’ha donat forma al discurs de la ‘Diversitat’, envoltat d’una certa exhaltació de les virtuts de la societat on es reuneixen persones d’origens diversos.
En efecte, diríem que l’immigrant és avui dia el substitut del treballador d’inici de Segle XX, encarnat en l’obrer-massa dels països del centre capitalista. Ara, amb l’immigrant, qualsevol crítica esdevé un atac frontal al rovell del discurs de la diversitat, i ha de ser rebutjat sense contemplacions. No es pot ni insinuar que la immigració tingui conseqüències negatives per a la societat d’arribada. Qualsevol objecció, per justificada que sigui, és sovint titllada de ‘racista’ i ‘xenòfoba’.
El que NO se’ns diu és que el nostre nivell d’immigració està totalment disparat, per més que puntualment i en certs períodes com l’actual es desacceleri. No se’ns diu que, per exemple, a països tant diferents com el Japó (2% d’immigració), Cuba (proper al 0%), Brasil (inferior a 2’5%), o Korea (proper al 0’5%), l’immigració és molt menor, i que aquesta minúscula immigració es deu precisament a polítiques restrictives, polítiques ben conscients i, per tant, condemnables des de la perspectiva multi-culturalista, però que per contra, mai no són condemnades. En canvi, a països europeus com França, Anglaterra, Holanda o els Països Catalans, la immigració és superior al 20%, però qualsevol puntualització aixeca totes les ires dels “anti-feixistes” i els “anti-racistes”. Reiterem-ho: el que s’accepta per a d’altres (un major control de fronteres), se’ns nega a nosaltres i els països del nostre entorn.
Sembla talment com si el discurs multi-culturalista i els immigrants s’hagin convertit en un fi en si mateixos, quelcom inqüestionable. I quan no hi ha debat i la resposta per a qui intenti sortir del discurs monolític sigui ser assenyalat com a ‘racista’, aleshores s’està entrant en un terreny on l’entesa no és possible i només resta la imposició.
Seguint amb aquest fil, i criticant el segon dels elements centrals del discurs multi-culturalista en el citat article, se’ns diu que l’acceptació de cert nacionalisme que en podríem dir d’”esquerres” (encarnat, no sense certa prudència, en bona mesura per la CUP, segons l’opinió del Sr. Delgado) passaria per deixar de ser ‘sospitós’ i mostrar-se desposseït d’elements de defensa d’allò propi i que es pugui trobar amenaçat en la seva continuïtat, per a acceptar com a bé suprem la llibertat de les persones d’anar on vulguin (emigrar) i mantenir llur cultura, si així ho desitgen, creant així societats fragmentades o com a mínim poc cohesionades. Un nacionalisme o identitat basat en la ‘voluntat’ és el que proposa. En definitiva, que es deixi pas a una societat de contracte cívic (de patriotisme constitucional al més pur estil Habermas-FAES/PP, salvant-ne és clar les diferències). Deixem a criteri del lector si es tracta d’una coincidència o una casualitat aquesta feliç coincidència entre l’Escola de Frankfurt (Habermas) i la FAES.
Segurament, a les persones com el Sr. Delgado els pot resultar difícil imaginar-se que la nacionalitat o la identitat (termes que no són homologbles però que a efectes pràctics els considerarem equivalents en aquesta ocasió) no sigui quelcom que es pugui escollir (“democràcia” universalista), o adscriure-s’hi voluntàriament, com qui es fa soci d’un club de futbol. Per a aquest senyor, tot en aquest Món ha de ser ‘elegible’, la vida ha de ser una gran assemblea permanent que pugui canviar la realitat per votació… El seu plantejament ve a dir que tota cosa que no pugui ser adoptada per qualsevol persona del Món és excloent i sospitosa de ser l’”enemic”.
Per contra, al nostre parer la identitat és quelcom que no es pot racionalitzar, que no s’elegeix o es consumeix. És quelcom fruit d’una realitat que ens diu que la gent es lleva, treballa i passeja en un lloc concret del planeta, i que és impossible ser de tot arreu alhora. Que la nacionalitat s’adquireix des d’una profunda vivència i convivència al si d’una comunitat llargament establerta, i de la qual no tothom en pot formar part. Hi ha un cert component exclusivista, evidentment. I què?
Com a corol·lari d’això, és paradigmàtic el punt en l’article del Sr. Delgado en que es cita Josep Carod-Rovira del qual en critica que hagi “…defensat l’existència d’una cultura ètnica catalana”. Però… és que això potser no és cert? Ens sembla que negar una evidència que és claríssima als ulls de qualsevol és situar-se en el més desacreditable dels relativismes culturals. En efecte, existeix una cultura ètnica catalana, tal com n’hi ha una de xinesa, una de sueca i una de zulú. Això es pot comprovar fàcilment observant la clara continuïtat històrica de tradicions, comportaments i expressions culturals. Això també ho vol negar i criminalitzar? Tant greu és això?
La crítica a aquesta posició ideològica ve tant per la proposta de quelcom tant poc consistent com el contracte cívic que proposta la FAES, com sobretot pel fet que l’únic que motiva aquesta preocupació sembla ser fer que la realitat s’emmotlli a la seva teoria, i no a l’inversa. Perquè la realitat ens mostra com generació rera generació les persones continuem adoptant força massivament una forma o altra d’identitat col·lectiva (malgrat tots els esforços de l’Escola de Frankfurt i el capitalisme transnacional). I creiem que així ha de ser, ja que l’adscripció envers el propi grup és quelcom natural i que cohesiona les comunitats, fent-les menys vulnerables a intents exteriors de dominació (homogenització cultural, imperialisme, pèrdua de sobirania econòmica, etc).
Una tercera crítica que es pot fer a la poca coherència del discurs multi-culturalista és la no-predicació amb l’exemple en allò referent a la llibertat i la tolerància, sobretot respecte a la llibertat d’expressió. Així, podem veure que el Sr. Delgado al seu article diu: “un bon nombre de socis de Dèria i de Proa, les editores del llibre de Barrera, vam demanar la retirada del llibre del mercat”. Això és sens dubte un dels més grans exemples de demòcrata que s’ha pogut veure mai. I després anirem donant lliçons d’”anti-feixisme”… Són tolerants amb tot menys amb qui en discrepa. Com es poden debatre així les coses i arribar a noves conclusions i enteses? Aquesta és la manera d’evitar els conflictes?
Finalment, i com a quart element del discurs multi-culturalista a criticar, direm que aquests plantejaments, però, no deixen de ser en el fons del tot complaents amb el capitalisme (casuant certament de l’empobriment dels pobles i originador en bona mesura de les grans migracions contemporànies). Com ja s’ha mencionat, se’ns diu que la immigració com s’està produïnt actualment és inevitable. I després s’admet que s’estan originant situacions de conflictivitat arran dels actuals processos migratoris, però aleshores es fa un estrany gir, i s’argumenta que les tensions que es produeixen no són causades pas pel nivell d’immigració, ans cal cercar-ne l’origen en la societat d’acollida, i no (reiterem-ho) en els actuals nivells d’immigració. Quina cosa o fet seria el generador de la conflictivitat? Doncs una sèrie de ‘patologies psíquiques’, que en bona mesura es trobaríen en la base del que en diem “nacionalisme” de la societat d’arribada. Així, el nacionalisme seria la força que s’oposaria a aquests canvis (tant lloables, que dirien fins i tot alguns amb total vocació auto-destructiva i nihilista).
Un cop més, podem imaginar-nos que l’objectiu no és la coherència, ans bastir com ja s’ha dit un discurs maniqueu, entre “bons” i “dolents”, en el qual poder-se situar com la màxima expressió de la bondat en el Món, quan de fet es situen fora de la realitat. Fent això esdevenen, en definitiva, els BABAUS ÚTILS de la globalització homogenitzadora, que diuen ser anti-globalització però en beneeixen les conseqüències. Són els babaus útils del capitalisme, que posen excuses i donen explicacions als seus monstres: el capitalisme crea les pitjors (per massives) migracions de la història i ells els fan el joc, incitant a la desaparició de pobles i cultures (no totes, només les que es ‘mereixen’ desaparèixer). Per a fer-ho, ja que el fi és inqüestionable, es contribueix a extendre el sentiment de culpa i l’auto-odi envers la pròpia cultura (que en el cas català es traduiria en exagerar i/o tergiversar fets històrics: “sou esclavistes i vau subjugar la Mediterrània”, etc). Aquest auto-odi també es fa visible en observar com en d’altres països, certament més rics que nosaltres, malgrat que la immigració hi és pràcticament inexistent (com s’ha dit, Japó, Korea del Sud, o Taiwan, entre d’altres), ningú no els ho retreu ni els acusa de racistes o coses similars.
També se sent argumentar sovint “que la immigració fa la feina que els d’aquí no volen fer”, sense dir que les feines són mal pagades, i “els d’aquí” en tot cas haurien de rebre més per a fer-les. L’argument sembla voler donar la raó als empresaris que basen la seva activitat no en la generació de riquesa via productivitat i innovació, ans en l’explotació laboral. De facto se’ns diu que cal ‘aixoplugar’ l’immigrant (immigrant que força sovint només cerca millorar les seves condicions de consum, i que no passa pas penúries al seu país) abans que crear unes condicions laborals més dignes i oportunitats de feina per als autòctons, perquè tothom admet ja a hores d’ara que la immigració s’ha fet servir per a abaixar sous i drets laborals als autòctons. Com deiem, no són res més que els babaus útils del capitalisme.
EPÍLEG
Tard o d’hora caldrà que es deixi clar al marxisme (el marxisme cultural) que la vida no està feta per a fer-hi experiments. Que la realitat no se’mmotlla en teories fantasioses, sinó que la realitat és tossuda. Que no es pot patologitzar el fet que la gent es trobi de gust amb determinada gent i no amb d’altres col·lectius humans. Deixem per a un altre debat perquè existeixen diferents ètnies i nacionalitats, però és així i més val acceptar-ho que no pas voler mesclar col·lectius culturalment molt diferents i intentar obrir, així, la capsa de Pandora dels conflictes ètnics (d’exemples històrics n’hi ha malauradament a cabassos).
Com a darrer punt, dir que segurament aquest és un debat que hauria d’enfocar-se amb un article molt més extens. Potser es podrà fer més endavant. En tot cas, aquest seria un primer apunt d’urgència davant la frivolitat i, sobretot, la irresponsabilitat amb que els “multi-culturalistes” estan contribuint a configurar les nostres societats i jugant amb el nostre futur i el dels nostres fills. Estem posant les bases de la societat en què hem de viure en els propers anys i se’ls està deixant fer un experiment a gran escala, on el resultat pot ser un malson i la desaparició de la nació catalana i d’Europa com a realitats diferenciades. Sens dubte, si volen un futur que s’assembli al Líban, Los Angeles o l’Ulster, ho estan aconseguint. Aquest, però, no és el projecte de la majoria de la població.

NOTES:
(1) L’expressió no és meva. Hi ha qui l’atribueix a Mario Onaindía, però també es pot trobar en textos anglo-saxons que ja tenen anys, on hi apareix com a “useful idiots”.
(2) Enllaç de l’article: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/09/algunes-consideracions-sobre-heribert.html
(3) Vegeu també l’article catalanofòbic del Sr. Delgado: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/09/racismo-cultural-articulo-publicado-en.html