La immigració que tenim als Països Catalans no és la responsable principal de l’actual procés de desnacionalització en què ens trobem immersos. La preocupació és a mig i llarg termini. En la meva opinió la immigració a mig termini no es reduirà, sinó que augmentarà tant en termes absoluts com relatius, i també la població d’origen immigrant, per una major natalitat. I a diferència d’altres èpques, ens trobem en un moment en que la integració cada cop és més complicada (televisió en satèl·lit amb canals dels seus països d’origen, música i consum de la pròpia cultura al seu abast, etc), i com més important es facin en nombre determinades comunitats d’immigrants, més dificultosa serà aquesta integració, que començaran a rebutjar.
Les esperances que alguns marxistes poden tenir per tal que en la situació que ens ve al damunt (següent fase de la crisi) la solidaritat de classe sigui el factor dominant i que, per tant, regeixi el comportament de la majoria, no tenen cap mena de fonament. Amb la Primera Guerra Mundial ja es va rebre una lliçó del profund lligam que cada persona té amb els seus referents grupals, ja sigui en forma de tribu, nació o Estat. Aleshores els social-demòcrates alemanys i francesos, amb l’alineament dels treballadors amb les seves respectives pàtries burgeses, van rebre un dur cop envers les seves esperances d’una confraternització proletària que evités la guerra. De manera similar, davant del conflicte que s’acosta, les persones tendirem a posar la nostra lleialtat en l’ètnia com a prioritària. Traduït, esclataran conflictes interètnics arran de la crisi i les penúries materials vinculades amb aquesta, en forma de xocs entre autòctons i immigrants.
D’acord amb això, com menys pardals al cap tinguem com a poble (menor acceptació del multi-culturalisme), major unitat i fortalesa interna tindrem, i majors possibilitats per a la viabilitat futura de la nació. És a dir, menys tensions en el futur.

immer75@gmail.com